X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

RESSENYA

El raig que no cessa: Josep Pla i les seues “Cartes d’Itàlia”

12/09/2017 - 

VALÈNCIA. Per als amics dels tòpics o dels llocs comuns, el coneixement de l’obra de Josep Pla (1897-1981) queda sobradament acreditat amb la citació devota d’El quadern gris com a peça paradigmàtica de la seua producció, fins i tot com a llibre de capçalera al qual recórrer durant les diferents tribulacions de la vida com si es tractara d’un text sagrat i per tant portador, com un arcà de paper, de les respostes o els consols necessaris per a superar o fer més digeribles aquelles afliccions. Sense llevar-li ni un àtom de la seua grandesa i eternitat, és igualment cert que, com ocorre amb tants altres autors d’un concret llibre particularment brillant, la resta de la seua obra queda un tant amagada o oblidada darrere de l’enlluernament que provoca aquell llibre principalíssim. 

També és cert que, en el cas de Pla, la resta de la seua producció literària és de tal tamany purament físic (46 volums té la seua Obra completa, i no deixen d’eixir inèdits) que per al lector de hui en dia, atrafegat i sempre escàs de temps, resulta realment dissuasiu encarar l’elevada ascensió de la muntanya del senyor Pla, i més quan l’ombra d’El quadern gris és tan allargada. Com tots els reptes verdaders, l’escalada lectora dels papers de l’empordanés comporta la satisfacció de troballes fabuloses, com miradors d’imponents vistes al mig de la pujada, apareguts entre el dens fullam i certa inevitable reiteració (consubstancial a l’exercici conscient de la grafomania que va practicar entusiàsticament). Estic parlant de Girona, de Vida de Manolo, d’El carrer estret, de Cartes de lluny, de Les escales de Llevant i d’uns quants llibres més. I estic parlant d’estes Cartes d’Itàlia (Destino, 2009).

A partir d’una sèrie d’articles de premsa apareguts en la tercera dècada del segle XX, el llibre va ser en realitat cuinat per l’autor en 1955. Com ell mateix confessa en el pròleg, alguns dels textos van ser escrits en la seua joventut, i uns altres en el moment de la reelaboració del conjunt. I com ell mateix relata, entre unes coses i altres la comptabilitat dels seus dies passats a Itàlia arriba a més de quatre anys. Una experiència gens desdenyable, doncs, i menys tractant-se d’un observador amb una mirada tan finament esmolada com la de Josep Pla.

 L’estructura de les Cartes d’Itàlia és senzilla: s’inicia amb un capítol que podríem anomenar genèric (Sensacions d'Itàlia), on de manera magistral sobrevola en ràpides pinzellades les característiques principals del paisatge i el paisanatge, amb especial deteniment i delectació en els plaers de la taula, incloent les formes variades del beure. I dins d’eixe concret negociat, ben prompte apareix el Pla delicadament sorneguer, com quan després de fer un llarg i sincer elogi dels aperitius italians, acaba deixant caure, quasi sense voler, sentències com esta: "En definitiva, i quan s’ha parlat de tot, el millor que es pot fer, sempre, en un bar italià, és demanar un whisky.   

El capítol següent (En la nostra porta d’Itàlia) manté encara part d’eixe caràcter més genèric, però en realitat servix a Pla per a fer un cant al Midi, al Migdia francés, particularment a les ciutats de Nimes i Albi, donant-li esta darrera l’excusa perfecta per a una interessantíssima digressió a partir del record de la visita que Paul Valéry va fer a Barcelona en 1924, on va ser rebut pels lletraferits locals (entre els quals es trobava el jove Pla) i on els va encoratjar a conrear la prosa, perquè els països o les llengües que només viuen de poesia no solen tindre un bon final. Partint d’aquelles paraules (que mai oblidarà, com és notori), i barrejat amb la lectura de Les origines de la Renaissance en Italie, el clàssic massa oblidat d’Émile Gebhart, Pla dóna peu a tot un seguit de teories on tenen cabuda en dos o tres pàgines tan memorables com absorbents els trobadors provençals, els càtars, el conreu excessiu de la poesia i la relació amb l’absència de prosa èpica, la impossibilitat real que quallara el Renaixement en les terres occitanes, eixes que, tocades per la flama de l’art, teòricament estaven millor preparades per a aquella eclosió que finalment arrelà en la península italiana, deixant les terres del Migdia i el seu somni entre la destrucció i l’oblit.

La resta del llibre ja és, tot ell, una successió de capítols més breus encapçalats únicament pel nom de la ciutat en qüestió, fins a completar poc més d’una trentena. Estan els dies d’estretor, joventut i fam a Florència, i l’aire de l’urbs entre majestuós i provincià, sempre amb el Vasari a mà, o la sensació freda i tombal que li provocà Orvieto (“Així devia ésser Recanati -penso- a l’època de Leopardi”), o el record un tant oníric, extasiat, de la visita a Tívoli, després d’agarrar un tren des de Roma en aquelles matinades llargues i perdudes. 

El narrador seré no oculta les seues dèries molt particulars, com quan confessa que els Apenins no li agraden (“Són una mena de parents pobres dels Alps”)però capítols després reconeixerà el paper que han jugat eixes muntanyes en la sensibilitat italiana: “Han donat la pedra, la flor de la pedra de què Itàlia està construïda”, o quan –amant exquisit dels colors– proclama que el sud és monocrom precisament per la llum aclaparadora i el nord es vestix d’acolorida vivacitat per a compensar eixa absència.

“Les carns fluvials” de les dones de Bolonya quedaran per a sempre en la seua retina, igual que el prodigi dels mosaics de Ràvena, o la modesta tomba del Dant, sempre acompanyada per la llum roja que crema davant del seu sepulcre, o els aiguamolls i les boires de Ferrara, la tristesa de Trieste, o la mirada tendra sobre Nàpols i els ulls vivíssims dels seus habitants, aquells que quan visità la ciutat per primera volta encara menjaven els macarrons amb les mans.

El capítol dedicat a Venècia és una declaració d’amor en tota regla i sense embuts, i la seua prosa excel·lix, èbria de felicitat en el record, en metàfores només reservades als genis: “Anar en gòndola és com passar una ploma de perdiu jove sobre una cullerada de xarop”, i entre les grans ciutats, a banda del deliberat oblit de Roma (“Roma és una cosa a part”), mostra la seua indissimulada preferència per Torí enfront de Milà, o es rendix desarmat, conquistat, davant l’arquitectura de Pal·ladi que senyoreja la bella i serena Vicenza.

Cartes d’Itàlia és una delícia de dalt a baix, un llibre al qual la seua gènesi un tant artificiosa no li lleva ni un gram de la seua qualitat, d’una potent coherència interna que fa impossible esbrinar quins capítols foren redactats en un o en un altre moment, i en el qual la presència de puntuals anacronismes resulten entranyables records d’un món extingit més que destorbadores presències. No és una guia –de fet el mateix Pla diu expressament que és una antiguia– i tampoc és exactament allò que diem literatura de viatges. És el record exorcitzat, passat pel sedàs de la memòria, personalíssim, una mostra més de la vigència i vigor (per si algú se n’havia oblidat) del prosista més gran de les lletres catalanes del segle XX. 

Noticias relacionadas

next