Cent d'Estellés

Va ser l’any 1924. El 4 de setembre de 1924, exactament. Va nàixer, a Burjassot, Vicent Andrés Estellés. Indiscutiblement i indiscutidament —per dir-ho amb quatre o cinc tòpics— «el poeta valencià més important des d’Ausiàs March fins a l’actualitat», «el poeta valencià més rellevant dels últims sis-cents anys», «el gran poeta valencià contemporani », «el poeta que va assumir la veu del poble valencià», «el poeta de l’amor, del desig, de la mort, de la vida, de la consciència i de la llibertat», etc. Enguany, per tant —aquesta és la qüestió—, és l’any en què pertoca celebrar el centenari del naixement d’Estellés. I tot apunta que, per a la història de les coses més vergonyants que poden arribar a passar al nostre racó de Mediterrània, restarà per sempre mai més en la memòria col·lectiva el fet indignant que en l’any del centenari d’Estellés cap institució pública no va saber estar a l’altura de les circumstàncies amb l’assumpció d’un «Any Estellés» com Déu mana. Vull dir: amb una desitjable sinergia entre entitats de tot tipus, i amb la planificació d’un programa d’activitats, publicacions, festes, reconeixements, iniciatives, conferències, accions divulgatives, projectes creatius, exposicions, investigacions, infraestructures, concerts, documentals i homenatges que peguen un esclafit... El silenci institucional està sent tan clamorós —valga l’oxímoron— que, constatant l’emmudiment, la negligència, l’immobilisme, la indiferència, la indecisió i la desconsideració de les institucions públiques en aquest assumpte de l’Any Estellés, resulta impossible no referir públicament el cèlebre crit de guerra que el rei Jaume I reportava en el Llibre dels fets: «Vergonya, cavallers, vergonya!» I tanmateix...

Tanmateix, no em puc estar de contar ara i ací una intimitat a propòsit del centenari del gran poeta de Burjassot. La intimitat en qüestió es produeix puntualment cada matí, poc després d’alçar-me del llit. I és idèntica a la que ja es va produir ara fa un parell d’anys, el 2022, amb la celebració de l’Any Joan Fuster. La protagonitza un dels col·legues més còmplices que la vida professional m’ha regalat al llarg dels anys; un home cívic, vitalista, compromés i combatiu amb qui he tingut el luxe de compartir mitja vida dins dels àmbits acadèmics —i, també, quart i meitat de l’altra mitja vida, fora de la Universitat. Em referisc al professor de la Facultat d’Educació de la Universitat —i amic «gran reserva»!— Vicent Brotons i Rico.

En un parell de grups de WhatsApp que tots dos compartim amb altres amistats, Vicent ja va voler commemorar l’Any Fuster enviant-nos, litúrgicament, amb disciplinada i admirable puntualitat —cada dia, durant tot l’any 2022, a primeríssima hora del matí—, una citació de l’emblemàtic llibre Nosaltres, els valencians, de Fuster, degudament maquetada amb forma de cartell seguint un format homogeni. La citació, exquisidament seleccionada, feia diàriament el seu efecte a manera de píndola matutina contra la indolència i l’estupiditat,  o —si es vol— de pastilla vigoritzant en pro de la reflexió i el pensament crític. Mai no li’l vaig agrair prou, al bon amic Vicent, l’esforç contumaç que va fer, amb diària constància, durant tot el 2022, invitant-nos a revisitar la prosa i les idees amenes, erudits i genials de Fuster.

Enguany —heus ací la intimitat que volia contar— Vicent Brotons torna a atacar amb una iniciativa semblant. I cada dia celebra el seu particular «Cent d’Estellés» proveint-nos d’un vers —o un fragment, o un mer sintagma— extret d’aquest o d’aquell altre poema d’Estellés: com ja va fer la volta de l’Any Fuster, amb un mateix disseny homogeni que, en aquesta ocasió, descansa sobre el logo «Cent d’Estellés 1924-2024» que des de l’entramat cívic s’ha llançat per a una celebració popular i espontània del centenari del naixement del poeta. Aquesta és el fet, per tant: que cada matí, a primera hora, quan instintivament consulte els missatges que m’arriben pel mòbil, la primera cosa que faig és llegir el vers d’Estellés que Vicent Brotons ens envia. I és una festa... Perquè Vicent té bon gust —un gust alhora elegant, sensible, suggeridor, enjogassat i picardiós—, i perquè Vicent Andrés Estellés és tan fèrtil en imatges, comparacions i jocs de paraules que l’altre Vicent, Vicent Brotons, té un camp fertilíssim on poder triar les seues píndoles o pastilles verbals.

No m’estic de reproduir tot seguit —per al cas improbable que algú de vostés no forme part dels multitudinaris grups de WhatsApp del professor Brotons— les vint-i sis citacions estellesianes que en aquest inici d’any ha seleccionat ja l’amic Vicent:

1. He volgut ser com un amant antic

2. He respectat en tu totes les dones

3. Eixien veus dels bars, l’olor d’oli fregit

4. Sempre venies, mai no arribaves del tot

5. Diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina

6. No he desitjat mai cap cos com el teu

7. La gent, obscena, crida i crema un llibre

8. És el desig del teu cos vora el meu

9. Enfonsant-li una clava en el forat nefand

10. No hi havia a València dos cames com les teues

11. No vull seguir. A mamar, tots els versos

12. Músiques de Vivaldi per l’estora

13. Que no estem en l’edat. I tot això i allò

14. I la pornografia delirant d’uns dibuixos

15. La carn graciosa i fresca com un cànter de serra

16. El teu nom i el meu arrapats amb les ungles

17. I tenim l’enyorança amarga de la terra

18. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba

19. Tendral de carns i de coits mil·lenaris

20. Un bult d’amor creixia, tenaç, a l’entrecuix

21. Un peu descalç i al costat la sabata

22. La postguerra era sorda, era amarga i feroç

23. I qui sap, al remat? Sols ens calia viure

24. Car tens fredor de llosa de sepulcre

25. Com si tingués per tot el cos formigues

26. D’assaonades rodonors benignes

La bona qüestió és que aquesta inciativa personal del professor Vicent Brotons —diria—  no és, ni de bon tros, única i aïllada. Ja ho sé, ja ho sé, ja ho sé: sé de sobres que la percepció que els individus tenim respecte de la informació que circula per Internet i per les xarxes socials és enormement condicionada per la bombolla de relacions digitals en què ens trobem immersos, com també pel biaix ideològic, lingüístic, cultural i de sensibilitats que es produeix en les immediacions del punt concret que ocupem en la mastodòntica xarxa de xarxes que és Internet. D’acord. Però tinc la sensació que en aquest any del centenari d’Estellés hi ha pertot arreu com una efervescència de poemes estellesians en circulació: una mena un fèrtil i feliç bullitori —amb perdó per l’expressió— de versos i sentències estellesianes alegrement traficades entre ciutadanes i ciutadans mínimament sensibles que no necessiten absolutament per a res que les institucions públiques proclamen i celebren oficialment cap Any Estellés per a assaborir goludament els versos descarats, descarnats, exquisits, inspirats, desvergonyits, instintius, sensibles, compromesos, genials o bròfecs del prolífic poeta valencià.

I diria que és tot un fenomen: que està sent tot un fenomen, importantíssim, això que ara mateix està passant al voltant dels «Cent d’Estellés». Fet i fet: el major èxit i el millor reconeixement que mai no es podria somniar per a un poeta com Vicent Andrés Estellés, que al seu dia es va atrevir a solemnitzar poèticament allò tan citat de «Propietats de la pena»: «Assumiràs la veu d’un poble, / i serà la veu del teu poble, / i seràs, per a sempre, poble», amb la convicció que «Allò que val és la consciència / de no ser res si no s’és poble», etc. Perquè aquests dies inicials de 2024 està sent precisament el poble —el poble valencià, al marge de les institucions!— el que està celebrant, festejant i homenatjant joiosament la memòria del poeta de Burjassot en l’any del seu centenari. I ho està fent, de més a més, de la millor i més digna manera possible per a recordar, estimar i reconèixer l’obra d’un gran escriptor: llegint-lo, rellegint-lo, citant-lo, compartint-lo; admirant-ne imatges, idees, suggerències. Assaborint-ne les paraules, en definitiva.

Permeten per això, que aquest dissabte, simbòlicament, em vulga sumar també jo des d’ací als «Cent d’Estellés», i que ho faça a la manera del camí encetat per Vicent Brotons, citant-los un dels poemes d’Estellés que m’agrada més: la «Cançó de la rosa de paper»

Ella tenia una rosa,

una rosa de paper,

d’un paper vell de diari,

d’un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,

i un dia se la va fer.

Ella tenia una rosa,

una rosa de paper.

Passaren hivern i estiu,

la primavera també,

també passà la tardor,

dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa,

una rosa de paper.

Va morir qualsevol dia

i l’enterraren després.

Però al carrer on vivia, 

però en el poble on visqué,

les mans del poble es passaven

una rosa de paper.

I circulava la rosa,

però molt secretament.

I de mà en mà s’hi passaven

una rosa de paper.

El poble creia altra volta

i ningú no va saber

què tenia aquella rosa,

una rosa de paper.

Fins que un dia d’aquells dies

va manar l’ajuntament

que fos cremada la rosa,

perquè allò no estava bé.

Varen regirar les cases:

la rosa no aparegué.

Va haver interrogatoris;

ningú no en sabia res.

Però, com una consigna,

circula secretament

de mà en mà, per tot el poble,

una rosa de paper.

Com són les coses —ai!— que amb els versos d’Estellés està passant, encara ara, com amb aquella simbòlica rosa de paper que les institucions haurien volgut cremada. Quina gran emoció, per un costat! (I quina gran vergonya, per l’altre!).

En fi... Siga com vulga, moltes, moltes, moltes gràcies, estimat Vicent Brotons: per fer circular cada matí, secretament, com una consigna, de mà en mà, per tot el poble —Cent d’Estellés— la teua rosa de paper. Creu-me: no som pocs els qui l’esperarem, en candeletes, com una litúrgia de renovellada vida, durant els 340 dies restants d’aquest Any Estellés que les institucions valencianes han tingut la santa barra de no saber —o no voler— proclamar.