GRUPO PLAZA

El documentalista conduïx una xarrada sobre Gaza a l'UJI

David Segarra: "La connexió que tenim amb Palestina és molt gran, però no es conta"

| 02/03/2024 | 9 min, 58 seg

CASTELLÓ.La invasió israeliana de Gaza continua cobrant-se vides. Quasi trenta mil palestins, la mitat xiquets i xiquetes, han mort des que el conflicte esclatara el passat mes d'octubre. Una guerra que, amb tot, com advertix Sabah Nassar -exdegana de la facultat d'Educació de la UP de Gaza-, s'ha convertit en un "genocidi educatiu". La docent ha visitat este dimecres la Universitat Jaume I, juntament amb Jalal Hamdan -professor de la Universitat UIG de Gaza-, i David Segarra -periodista i documentalista valencià-, per a evidenciar les massacres que estan produint-se contra la cultura i l'educació.

El món acadèmic de Gaza ha sigut danyat de manera irreversible. En cinc mesos totes les universitats han sigut bombardejades, incendiades o dinamitzades. I el que tal volta no es coneix és que a la ciutat palestina el 97% dels jóvens estan alfabetitzats i el 62% de les persones que estudien són dones. Uns avanços, i unes dades exemplars, als quals no volen renunciar.

Com deia Nassar a Castelló, "un poble culte i educat és difícil d'ocupar. L'educació és la llibertat. I quan un poble té més educació, coneix els seus drets i sap com arribar a ells. Però, quan parlem de sistema educatiu, parlem de quatre elements: professors, alumnes, edificis i recursos. L'ocupació israeliana està posant fi a tot".

Conferència a l'UJI

En este sentit, la conferència del dimecres a l'UJI ha servit, com déiem, per a conéixer una altra Gaza. Una ciutat més enllà de la guerra que, com han expressat els diferents professionals, compren una de les "societat més cultes i educades". El valencià David Segarra és testimoni d'eixa Gaza que, en efecte, va retractar en el llibre Viure morir i nàixer a Gaza, el cual es pot llegir ara gratuïtament, i on recull un centenar de fotografies que mostren les meravelles que este es va trobar enmig de la tragèdia: la capacitat de viure, d’estimar, de resistir i de sobreviure malgrat l’horror. Això sí, el periodista i documentalista va viure en l'any 2010 un atac a la flotilla de Gaza, per part d'Israel, on van morir nou persones.

De la Gaza de la guerra, però també de la que tant s'assembla al Mediterrani, així com del cobriment visual i periodístic que està tenint el conflicte a escala internacional, conversa Segarra amb Castellón Plaza.

-Hi ha una afirmació que es repetix molt per a denunciar el que ocorre a Gaza i és que, si les morts van a més, "ningú podrà dir que no ho sabíem". La tasca documental i visual de la guerra ha complit de sobres amb el seu deure?
-Sí, la veritat és que el de Gaza és l'atac, el genocidi, el conflicte -podem qualificar-lo com vulguem- més documentat de la història. Malgrat que l'exèrcit israelià ha matat 130 periodistes i ens prohibix a tota la premsa internacional entrar a Gaza. Malgrat això, per l'alt nivell cultural de la població palestina, són els mateixos periodistes i la pròpia població els que estan retransmetent en directe a través de les xarxes socials i de la premsa internacional amb la qual estan connectats, que és el que està passant a Gaza. Paradoxalment, també hi ha una altra font d'informació clau que s'està utilitzant, de fet, en el Tribunal de Justícia Internacional, que són els centenars de vídeos que els soldats israelians estan gravant de com ells incendien universitats, com dinamiten les vivendes, les cases, etc. És a dir, en este conjunt d'informació que tenim tant visual com testimonial, la humanitat té un accés a la informació sense precedents.

-Quin impacte pot arribar a tenir per a una guerra el fet que s'estiga cobrint internacionalment?
-Doncs, en el passat si un exèrcit cometia crims de guerra, el que volia era evitar que el món ho coneguera, però en el cas de Gaza, degut a la protecció diplomàtica, militar i econòmica que Israel té per part dels Estats Units, es pot permetre el luxe d'ells mateixos difondre la destrucció que estan produint en Gaza. És una situació molt anòmala, en la qual els crims de guerra, les proves per al genocidi que s'estan presentant, són moltes d'elles gravades pel mateix exèrcit israelià. Aleshores, ells se senten prou còmodes, prou segurs, com per a filmar ells mateixos les atrocitats i enviar-les al món. És una anomalia que ens ha de fer pensar.

-I els mitjans de comunicació, estan complint la seua tasca?
-Hi ha molts mitjans al món, però és cert que la tasca dels mitjans europeus, específicament, no és de la profunditat necessària. No s'explica el context ni els marcs concrets, com que tot açò va començar en l'any 48, són 75 anys d'ocupació militar. El llenguatge que s'utilitza en les organitzacions de drets humans internacionals és d'ocupació militar, colonització, desplaçament, crims de guerra... Però, el periodisme no es fa la gran pregunta que és per què? Per què Israel està devastant Gaza? Quantes vegades abans havia devastat Gaza? No és la primera vegada. Ho havia fet en el 2021, el 2014, el 2009, el 1948 en tota Palestina, el 1967, el 1973... És a dir, és un procés continuat que segons el llenguatge acadèmic s'anomena colonialisme. És un problema històric en què una població vinguda de fora necessita ocupar el territori d'una població nativa i, per tant, el seu objectiu és anar desplaçant, com s'ha fet des del 48 fins al 2024, la població nativa fora de la Palestina històrica per a crear un país nou que té només 75 anys que es diu Estat d'Israel, que no té fronteres definides, que no té Constitució i, per tant, necessita expandir-se.

Foto: Vicent Xanzà.

-Una guerra que està sent també un “genocidi educatiu”. Quina societat es dibuixa després de la destrucció d’escoles, biblioteques… i la mort de tants científics, acadèmics i estudiants?
-Estem veient un dels majors atacs a l'educació en la història humana amb un academicidi, un epistemicidi, és a dir, una destrucció del sistema educatiu, acadèmic i científic de coneixement de Palestina, específicament de la frança de Gaza, però hem de pensar que este sistema educatiu es va crear pràcticament del no res després de la catàstrofe del 48. Els palestins han après a reconstruir i a assolir altíssimes cotes culturals, com un 97% d'alfabetització i un 62% de dones com a estudiants universitaris, sota una ocupació militar, pràcticament sense recursos. Israel pensa que cremant les universitats i cremant la cultura, farà retornar segles enrere a la nació palestina i, òbviament, és el major colp que han rebut. Però la voluntat històrica manifesta d'esta societat palestina és que per a ell l'educació és sagrada i, per tant, tractaran de reconstruir les escoles, reconstruir les universitats, coste el que coste.

Gaza, 2014. Foto: DAVID SEGARRA 

-En la xarrada parlàveu de les similituds que hi ha entre els paisatges palestins i els valencians. Diries que s’ha donat a conéixer a la societat la vertadera Gaza?
-De Palestina es parla molt en la premsa mundial des de la invasió d'Israel l'any 48. Són 75 anys de cobertura mediàtica. Però en este temps quantes bones notícies hem sentit sobre la societat palestina? Quants científics, escriptors, poetes, cantants, artistes palestins coneixem en el món? Per què no els coneixem? Per què la premsa no parla de tot això, per què no parla del fet que el primer alfabet de la història, l'alfabet fenici, va nàixer en Palestina. Que ací naix gran part de la nostra civilització. L'alfabet, l'oli d'oliva, el cristianisme... Cada església valenciana està dedicada a Palestina. Quan es fa el Betlem en Nadal, Betlem és Palestina i la gent que fa el Betlem en sa casa, on el faça, està recreant Palestina, amb les seues palmeres, les seues oliveres, els seus tarongers... La connexió que tenim amb Palestina és molt gran, a nivell dels pobles mediterranis. Malgrat això, per alguna raó que hauríem de reflexionar, no es parla en els mitjans de comunicació. Jo crec que estos podrien també incloure la bellesa, la saviesa, el coneixement i la vida en les seues notícies. 

-Conéixer tot açò ajudaria a empatitzar encara més, si cap, amb els seus ciutadans i en eixa destrucció que està vivint?
-Sí, perquè a més podríem dir que hi ha com dues grans visions als mitjans de comunicacions. Una que menysprea i considera els palestins com un poble endarrerit, com uns bàrbars i gent inferior. I després n'hi ha un altre pol que els veu com a pobres víctimes, que sempre s'estan matant, i que estan en mig d'un genocidi. El problema és que tant si els consideres monstres com si els consideres víctimes, estàs deshumanitzant-los, perquè són molt més, són científics, són llauradors, són cantants, són poetes, són humans, són mares, són pares, són fills, són iaios. No pots empatitzar ni en un monstre ni en un cadàver, però, en canvi, si visites Palestina i en la primera alqueria en la que entres, de l'Horta de Gaza, el primer que t'oferixen són cacaus i tramussos, dius són com nosaltres. I quan veus que els seus camps, les seues alqueries, les seues palmeres, els seus tarongers, les seues oliveres, són com les nostres. O quan vas a una cafeteria i es diu València per nosaltres. I quan li dius que eres de València no et cobren, perquè s'estimen València, perquè per a ells és una ciutat mediterrània, germana. Hi ha tants vincles històrics a ocultar-los, que em sembla un esforç sobrehumà. O siga, que totes les esglésies i tots els Betlems estiguen dedicats a Palestina i que mai parlem d'això, és inclús un esforç.

-En el teu cas, visitar Gaza et va canviar el teu posicionament com a periodista? Va ser un abans i després?
-Clar, ho canvia tot perquè independentment del teu posicionament cultural o polític, el que et fa visitar Palestina és que se't trenquen tots els esquemes. Pots pensar que és una societat en ruïnes, en guerra, amb tot destruït, on només hi ha violència i en part és això, però sobretot el que hi ha és l'altre: universitats increïbles, una societat altament educada i extremadament hospitalària, on no existix la delinqüència pràcticament, on els fills i les filles idolatren els seus pares i mares, on els ancians són els patriarques i matriarques als quals la gent consulta, on els nens van sols pel carrer caminant, perquè és inimaginable que ningú li faça mal. Aleshores, clar que canvia descobrir tanta bellesa i tantes meravelles.

-En tornar de Gaza donares a la llum un documental i un llibre. Continues fent-te ressò amb nous treballs?
-Certament, el que aprens també en Palestina és a estimar la teua terra. En 2010, arran de l'atac a Gaza, vaig fer un documental que es diu Foc sobre el Màrmara, que es pot trobar lliure en YouTube, i en 2014, amb l'editorial Sembra Llibres vaig publicar un llibre que es diu Viure morir i nàixer a Gaza i que justament parla de la seua cultura i la seua societat. Però, els següents deu anys, no m'he dedicat a Palestina, sinó a la cultura valenciana. M'he dedicat una dècada a documentar l'horta valenciana i el nostre territori. El missatge de Palestina a la humanitat és estimeu la terra, estimeu la cultura, estimeu la vida, estimeu la bellesa. I jo com a valencià he d'estimar la meua cultura.



next