Un trencaclosques de records i ocurrències dóna la benvinguda a la mar d’Alacant. Per què fa dècades que la ciutat no es troba amb el seu horitzó blau?
4/09/2017 -
ALACANT. Trenta, vint-i-nou, vint-i-huit, vint-i-set... Es posa en marxa el breu comte enrere perquè el semàfor es pose en verd per als vianants, després d’uns minuts d’espera que han plenat vora i vora de la carretera com un parlament internacional improvisat entre turistes i venedors ambulants. Bermudes, banyadors i camisetes de tirants és el look imperant, encara que alguns homes –de moment, quatre- han decidit caminar sense camiseta. Si foren dones, ja hauria titular. A la gentada sembla que li envaeix una sensació d’anonimat semblant a la de la plaça Triangular de Benidorm.
Si s’haguera de marcar el centre de la plaça seria este pas de vianants on es concentren tots els moviments, perquè açò no és una plaça sinó una rotonda, com li passava a la glorieta de Sergio Cardell. La Porta del Mar és tan poca plaça que s’ha quedat sense nom: la gent l’ha acabat identificant com "el Melià", una improvisada metonímia en homenatge al mur que tapa la mar del Postiguet. En el millor dels casos, cartells oficials inclosos, s’indica com a plaça del Mar. Després no és d’estranyar que creueristes com Yvonne i Carl es perden a la plaça del Topete del Raval Roig intentant pujar al castell.
Vint-i-tres, vint-i-dos, vint-i-u, vint... Els vianants deixen enrere el Peret, la centenària geladeria de l’Esplanada, i un quiosc de premsa on les postals de Guadalest i la plaça de Sant Gregori, Elx amb el palmerar i places com la del Raval, Alcoi amb la plaça d’Espanya o Tabarca i la plaça Gran rivalitzen amb les de la ciutat d’Alacant, que són minoria.
A este punt arranca l’Esplanada d’Espanya, coneguda com el Malecó primer i el Passeig dels Màrtirs de la Llibertat després. Just ací s’alçava un monument que homenatjava als liberals que foren afusellats per revoltar-se contra la regència d’Espartero el 1844. Després d’espontanis homenatges populars, el 1907 es va inaugurar el monument fet per Vicente Bañuls –el mateix escultor de la font de la plaça Gabriel Miró- i el 1941 el règim de Franco el va enderrocar i utilitzà les seues pedres per alçar el Monument als Caiguts de la Vega Baja a Aiguamarga, en homenatge a uns màrtirs franquistes.
A les fotografies queda retratada una Porta del Mar abarrotada de gent cada 8 de Març a l’acte de record que es va celebrar fins a l’arribada de la dictadura. De fet, als 80 s’impulsà la construcció d’un nou monument amb un estil més modern i fins i tot Díaz Alperi –aleshores president de la Diputació- va donar suport a la infructuosa iniciativa.
Quinze, setze, catorze, tretze... Els Màrtirs de la Llibertat no són l’unica petjada de la història de la plaça. Entre el Peret i la impressionant Casa Carbonell, el paviment dibuixa la marca de les restes arqueològiques de la Porta del Mar, el que era el principal accés de l’antiga muralla des del moll. D’altres monuments no s’han conservat ni els fonaments, com l’antic Mercat de la Mar, un edifici porticat de mitjan segle XIX que es va convertir en la principal plaça comercial de la ciutat. S’ubicava enfront la Casa Carbonell i es va enderrocar el 1912 per traslladar-se primer a la Rambla i finalment a l’actual Mercat Central. Pitjor va ser el cas de la Comandància de la Marina, un edifici de regust àrab que encara que estava protegit, va ser enderrocat una nit del 1994. L’amnèsia de la ciutat no només afecta el patrimoni material: només una placa recorda els últims dies de la Guerra Civil espanyola que acabà ací mateix, al que hauria de ser un espai memorial de tot el país. Això seria impensable a França o Alemanya. Just el contrari del que van fer a Elx amb la plaça de la Llotja.
Deu, nou, huit, set... La marea humana camina en direcció al Port Vell i al Postiguet. Als últims anys el passeig del port ha anat depurant-se: on abans es veia l’estrident façana del Casino que semblava exportat directament de Las Vegas, des de fa un any s’anuncia amb un asèptic fons blau. I al costat compartia protagonisme fins fa uns mesos la rèplica del Santíssima Trinitat, un vaixell de l’Armada espanyola del segle XVIII que no tenia cap relació amb la història de la ciutat, però es va convertir en un restaurant flotant durant uns mesos. Ara no desentonaria en cap parc temàtic.
A l’altre costat del Passeig del Port encara hi ha un carrusel de cavallets com el del Sacré Coeur de París i l’escultura de Ripollés. Ademés, enmig de les rotondes també hi ha un homenatge al Soldat de reemplaçament, un vaixell de la Volvo i una bandera espanyola. Això sí, el rellotge de la Volvo que es va inaugurar per 50.000€ s’acaba de trobar a uns magatzems del Port. Una acumulació de records que reflecteixen la decadència d’una etapa que no s’ha acabat de tancar.
Cinc, quatre, tres, dos, u... Els més endarrerits acaben de creuar el pas de vianants. El filòsof Braudillard deia ja als anys 90 que la línia entre l’autenticitat i la falsedat s’està tornant cada volta més borrosa. A la Porta del Mar ja no es sap què és autèntic, què és temporal, què és de tots i què és privat. Encara que s’ha anat buidant, la plaça s’ha convertit en un patchwork d’ocurrències i hui en dia no té cap proposta a curt termini. Podria ser la Porta del Mar de qualsevol lloc del món perquè s’ha oblidat dels qui la podrien utilitzar cada dia de camí entre l’Esplanada, el Port i el Postiguet. Tant fa que siga una plaça de barri com la Manila o l’emblema turístic d’Alacant: recuperar la mediterraneïtat de les nostres ciutats no es fa a colp d’eslògan publicitari. És més senzill: quan ha sigut l’última vegada que ha vist uns xiquets saltar a la comba a la Porta del Mar?
La font que presideix la Plaça del Mar d'Alacant.
