café del temps / OPINIÓN

El mal de què hem de morir

30/03/2024 - 

Som fets de llenguatge. Les paraules estableixen l’horitzó de la condició humana. És allò que el senyor Ludwig Wittgenstein va encertar a formular d’una manera clara, precisa i expeditiva en el seu Tractatus logico-philosophicus: "Els límits del llenguatge són els límits del meu món". Vol dir-se: que la percepció, la concepció, la significació, la interpretació, la idealització, la ideologització, la sentimentalitat i l’emocionalitat del món és mediatitzada decisivament pel llenguatge. Mirem la realitat amb les ulleres de les paraules. I els sentiments, les sensacions i les emocions ens arriben a l’esperit a través d’un filtre que, si bé es mira, és fet de substantius, adjectius, verbs, adverbis, articles, preposicions, conjuncions, interjeccions, pronoms, sufixos, prefixos, afixos, onomatopeies i locucions.   

El llenguatge és, en efecte, és el més valuós mitjà —l’únic mitjà, de fet!—de què disposem les persones per a viure, veure, comprendre, corprendre, aprendre i aprehendre el món. "Pensem i sentim en la mesura que ens ho permet la nostra llengua", sentenciava el lúcid Joan Fuster en un dels seus cèlebres aforismes. I no li faltava raó: en l’aventura de la vida, a l’hora de pensar i de sentir, a les persones ens és permés d’arribar tan lluny com ens ho permeten les paraules. Però no és menys cert que, al mateix temps, els confins dels pensaments i els sentiments humans són igualment establerts pels límits del llenguatge. Altrament dit: no ens és dat de transcendir els coneixements i les emocions més enllà del poder de les paraules. El llenguatge tot ens ho facilita, d’acord: però tot ens ho limita alhora. El mateix Joan Fuster, conscient del paper determinant de la llengua —de les llengües— per al pensament i per a la sensibilitat de l’ésser humà, no deixava de lamentar-se’n, per cantó de les evidents limitacions: "Cada matís —de color, de so, d’idea— demana una paraula pròpia, i els diccionaris no són tan generosos". En aquest mateix sentit, observava: "Un mot per a cada cosa? Els diccionaris serien interminables. Hi ha tantes coses que ni tan sols són coses!".

En efecte: seguint la línia de la filosofia del llenguatge i del positivisme lògic que Bertrand Russell i el mateix Ludwig Wittgenstein havien encetat a primeries del segle XX, Joan Fuster era ben conscient que la majoria de les coses significades per les paraules no són ben bé coses. És a dir: no coses materials —tangibles, físiques, mesurables, corpòries, palpables, reals— sinó "coses que ni tan sols són coses", conceptes intangibles, entitats abstractes, nocions especulatives, idees immaterials. És, de fet, per mitjà d’aquestes abstraccions lingüístiques que ordenem i conceptualitzem ideològicament la realitat. Per això, les paraules, amb la ideologia que els és consubstancial, resulten determinants a l’hora de centrar l’atenció en uns concrets fenòmens de la realitat i de menysprear-ne d’altres: d’atendre uns determinants aspectes de la vida i d’ignorar els del costat.

Em ve al cap que un exemple actual que podria resultar clarivident en aquest sentit insinuat és de l’assetjament escolar: mentre no parlàvem de bullying —o d’harcèlement à l’école en francès, d’acoso escolar en espanyol o d’assetjament escolar en vernacle— el problema de les intimidacions entre els infants i els adolescents al si de les institucions educatives era absolutament inexistent. Quan jo mateix vaig estudiar Magisteri a finals de la dècada del vuitanta del segle passat, ningú no va em fer mai cap comentari pedagògic sobre aquest fenomen del maltractament físic o psicològic sistemàtic i continuat exercit contra una companya o un company: perquè era literalment invisible als ulls dels professionals de la psicologia i de la pedagogia. Tampoc quan vaig ser alumne d’EGB, de BUP i de COU no existia aquest problema del bullyng o de l’assetjament escolar: però a gosades vida que entre totes i tots sí que ens burlàvem de les diferències de Fulaneta o de Fulanet, i el ridiculitzàvem, i l’escarníem sempre que podíem, i li fèiem la vida impossible... Ai! Per poc que parem a pensar-ho, segur que no ens resulta difícil recordar un cas en què vam ser testimonis directes d’un bullying o un assetjament escolar durant la nostra infantesa. Però no: l’assetjament escolar no existia, no era un problema. I fins que no es va encunyar la paraula oportuna no va començar a fer-se’n visible el fenomen, a encetar-se’n la sensibilització i a començar a planificar-se’n la deguda atenció pedagògica.

També en el camp del feminisme —entés senzillament com el moviment que té com a finalitat aconseguir la igualtat dels drets de la dona respecte als de l’home— alguns neologismes han resultat claus per a la percepció de segons disfuncions socials. Fet i fet, l’aparició de la mateixa paraula feminisme, en si mateixa, ja ha comportat per a la humanitat sencera un canvi de paradigma en relació amb tots els reptes socials pendents d’atendre quant a les discriminacions per raó de gènere. Però què me’n dieu d’una paraula com criptogínia, per a referir-nos a l’ocultació dels referents femenins? Em fa l’efecte que no és casual que aquesta noció de criptogínia s’haja encunyat i s’haja incorporat al Diccionari normatiu valencià coincidint amb un moment en què —per posar un exemple concret— per fi han estat reivindicades "dones fortes" de la nostra literatura, fins ara injustament invisibilitzades, com Maria Ibars, Carmelina Sánchez-Cutillas, Anna Rebeca Mezquita, Maria Ibars, Matilde Llòria, Beatriu Civera, Sofia Salvador, Maria Beneyto, Carmelina Sánchez-Cutillas, Maria Mulet i tantes altres.

Jo mateix sóc incapaç de llegir ara com ara una rondalla d’Enric Valor com El rei Astoret sense interpretar en clau d’una molt simbòlica sororitat la relació que s’hi produeix entre les Mares dels Vents —uns personatges matriarcals deliciosos—  i l’heroica protagonista femenina de la narració, Margalida Blanca. Saber que el diccionari inclou ara la referida noció de sororitat, derivada de sor (amb el sentit de ‘germana’), amb el sentit de ‘lligam estret establit entre dones que es basa en el fet de compartir experiències, interessos o preocupacions’, i reflexionar que durant segles hem fet servir una paraula com fraternitat, derivada de frare (amb el sentit de ‘germà’), mentre no existia l’equivalent femení sororitat, és cosa que ha condicionat de manera important no solament la meua lectura de la rondalla de Valor, sinó també, en general, la meua personal percepció crítica respecte dels llargs camins encara pendents de recórrer per a una total, definitiva, eficaç i plena igualtat d’oportunitats davant la vida entre dones i homes.

Sostenibilitat, canvi climàtic, energies renovables, eficiència energètica, efecte hivernacle, ecologisme, emissions de carboni... Quants nous conceptes han fet canviar la nostra perspectiva crítica davant la necessitat de protegir i preservar el medi ambient? O per incidir novament en l’àmbit del feminisme: violència masclista, violència de gènere, bretxa salarial, bretxa de gènere, cosificació, empoderament, paritat, assetjament sexual, micromasclisme... Veritat que no conceptualitzem els reptes socials pel cantó de la igualtat de gènere de la mateixa manera abans i després d’haver encunyat i haver aprés a gestionar aquesta mena de conceptes —tan justos i necessaris? Sí. Les paraules mediatitzen la nostra percepció davant la vida: també les nostres atencions, les nostres sensibilitats, els nostres prejudicis i les nostres ignoràncies davant dels fenòmens sociològics. Per això, de tant en tant, m’agrada consultar quines innovacions lingüístiques incorporen els diccionaris pel cantó de la sociologia: perquè són sempre un indicador fiable dels terrenys cap a on actualment s’està expandint el pensament humà a l’hora d’interpretar i reinterpretar la societat en què vivim. En un moment d’oci d’aquesta setmana he estat tafanejant les últimes innovacions lèxiques incorporades al Diccionari normatiu valencià —cadascú tria els vicis que vol!—, i n’hi ha hagut una que m’ha cridat particularment l’atenció: gentrificació. Va ser incorporada el passat gener amb la definició següent: "Transformació socioeconòmica d’una àrea urbana, generalment popular o degradada, caracteritzada per la rehabilitació urbanística i arquitectònica de la zona i el desplaçament progressiu de la població original per una altra amb més poder adquisitiu i pel turisme".

Me n’he pres nota, d’aquest nou vocable incorporat al diccionari: gentrificació. Perquè —precisament— admirant l’aspecte que tot plegat té aquests dies de Setmana Santa, amb l’impetigen del turisme en plena efervescència als nostres poble si les nostres ciutats, diria que la parauleta en qüestió ens serà útil per a analitzar, comprendre, conceptualitzar i interpretar un país com el nostre: per a saber —i poder dir amb un mínim de precisió—quin és el mal de què hem de morir.

next
x