El tema del tema 

Ho confesse: no soc dels qui tenen sempre el cotxe lluent i net. Però aquesta setmana l’he netejat a consciència: per fora i per dins. Li vaig passar el programa complet de l’autollavat, amb encerat i tot; i a continuació li vaig passar l’aspiradora fins a l’últim raconet de l’interior. Va ser dimecres al matí. Perquè a la vesprada hi havia de fer una escapada a València amb la tinent d’alcalde i regidora d’Escena Urbana, Aurora Serrat; la regidora de Cultura, Pepa Victòria Pérez; i l’alcalde d’Altea, Diego Zaragozí. I clar: amb una tal representació institucional a bord, el cotxe requeria un mínim presència i decòrum.

El motiu de tan llustrosa expedició a València era la presentació de les novel·les guanyadores dels Premis Altea 2023, acabadetes d’eixir del forn (tot just la setmana passada, el dia 23, s’havien presentat per primera volta a Altea), al Centre Octubre de Cultura Contemporània de la capital. Allí ens esperaven els autèntics protagonistes de l’acte, el barceloní David Boteller, autor de L’últim Ngaranna (Premi Altea de Literatura Infantil i Juvenil); i el valencià —de València ciutat, vull dir— Xavier Mínguez, autor de Solsmarina (Premi Carmelina Sánchez-Cutillas de Novel·la i Prosa Creativa).

Francament, van ser una vesprada i una nit memorables: no solament per les converses sobre política cultural que amigablement vam tenir l’oportunitat de mantenir durant les tres hores llargues de trajecte, entre l’anada i la tornada, sinó també per les persones estimabilíssimes —i efectivament estimadíssimes— que vaig poder saludar abans i després de l’acte estricte de presentació. Particularment gratificant va ser el retrobament amb l’amic gran reserva Jordi Sebastià, que va ser l’encarregat de presentar al públic assistent la novel·la Solsmarina, de Xavier Mínguez: perquè a pesar de la distància geogràfica i de totes les absències, ençà i enllà de la seua intensa i polifacètica vida (a més de fer de periodista, novel·lista, assagista, guionista i director de documentals, com a polític Jordi ha fet d’alcalde de Burjassot i també d’eurodiputat), vull pensar que tots dos conservem indemne una riallera complicitat que prové del temps jovenívol en què ens vam conéixer, ara fa més de trenta anys, quan ell era el cap de redacció de la revista El Temps.

En fi... La bona qüestió és que, ja en l’acte, mentre Jordi Sebastià comentava la novel·la de Xavier Mínguez i escrutava les complexitats d’un personatge com Marina, la protagonista, al mateix temps que anava parlant provava d’exercir com a punxadiscos, amb el seu telèfon mòbil connectat a un altaveu, per fer que s’anaren sentint a la sala algunes cançons que apareixen referenciades en la novel·la de Mínguez i que contribueixen de manera important a crear una determina atmosfera estètica embolcallant els personatges. Però Jordi Sebastià va demostrar —ai!— que domina molt millor tots els altres oficis que ha exercit al llarg de la seua intensa vida (el de periodista, el de novel·lista, el d’assagista, el de guionista, el de director de documentals i, fins i tot, el de polític) més que no el de discjòquei. Perquè les cançons no sempre començaven a reproduir-se quan ell volia i, en algun moment, la publicitat de la plataforma des d’on les reproduïa interrompia divertidament el clima que s’hi percaçava. No importa: sentir parlar Jordi Sebastià, sobre el tema que siga i amb independència de les circumstàncies que s’hi vulguen produir, és sempre un luxe: un luxe inefable. Per això, mentre ell anava construint el seu discurs de reivindicació de la novel·la de Xavier Mínguez  —«No sabeu com he gaudit llegint la novel·la de Mínguez! Es nota que Xavi ha sigut periodista perquè la novel·la està extraordinàriament ben escrita i, quan comences, ja no pots parar de llegir-la!»— jo em sentia íntimament feliç per l’oportunitat d’escoltar el vell amic exhibint en públic la mateixa capacitat de seducció de sempre. Mentre ell practicava la vivisecció del text de Mínguez —«Xavi és un mestre jugant amb la facultat expressiva de les paraules; per això, en un moment determinat de la novel·la, diu que hi ha «un soroll a silenci»...— jo evocava les nits màgiques de la joventut compartida a l’empara dels Premis Octubre, hores i hores discutint acaloradament com havia de ser el món utòpic que convenia anhelar. I evocava els instants eternes en què, després de tancar tots els locals d’oci de la ciutat, acabàvem prenent café amb la millor companyia, a la cafeteria de l’Estació del Nord, en aquella hora incerta en què la nit es resistia a morir i el nou dia encara no es decidia a nàixer.

Mentre jo m’evadia en la membrança del temps feliç de la primera joventut, Jordi Sebastià encarava en el seu discurs —informal, enjogassat i aparentment improvisat— un dels temes nuclears de la novel·la que presentava: «La història de Xavier té els ingredients justos de sexe, amor, aventura, sentiment, lirisme, intriga i introspecció. I invita a pensar i repensar el món que vivim des del nou paradigma que estem construint al voltant de les pantalles dels ordinadors, les xarxes socials i les identitats digitals que oferim; un nou paradigma que tot ho condiciona: la solitud, la identitat, la imaginació, les relacions amb els altres...» «Sí, senyor...», vaig pensar per al meu fur intern. «D’això hauria d’escriure jo en la columna d’aquest dissabte: del canvi de paradigma que ha comportat la digitalització de les nostres vides, i de com afecta això les nostres identitats, les nostres personalitats, les nostres relacions amb els altres, les nostres experiències de la solitud, les nostres formes de la imaginació.»

Tanmateix, després del sopar litúrgic de celebració amb els autors, durant el viatge de retorn a casa, Diego Zaragozí, el Palanqui —que a part d’alcalde d’Altea és sobretot un amic gran reserva amb qui fa també més de trenta anys que discutisc acaloradament a propòsit del món que ens caldria anhelar (sempre amb la fusteriana esperança de «de la discussió naix la llum»)—, m’exposa la preocupació que en les festes i les litúrgies de la literatura (és a dir, en el món dels llibres i del plaer dels llibres) sempre l’acompanya: que generalment hi sol haver poca participació de gent jove; que molt rarament es veuen colles de xicons i xicones menors de trenta anys omplint les butaques dels salons d’actes i de les cases de cultura quan l’acte que es programa és una presentació de llibre.

Per això, mentre conduïsc el cotxe —admirablement net, encerat i aspirat— de tornada a Altea amb els màxim representants institucionals del municipi, dubte si potser no hauria de canviar de tema, en l’articlet del dissabte, i explicar, més que no això del canvi de paradigma, el record que em va evocar el comentari de l’alcalde sobre la necessitat d’involucrar la gent jove en la festa de la literatura.

—Mira... Saps què? Deixa’m que et conte una cosa que he pensat moltes voltes —li demane a l’alcalde, amb les mans al volant, mentre anem devorant quilòmetres autopista avall—. Quan jo tenia quinze o setze anys i jugava a pilota valenciana, el dia que hi havia una partida bona, contra Murla o Laguar, podia vindre a veure’ns jugar al carrer del Cine, sense exagerar, prop d’un miler de persones. Segur que n’has vist fotos, amb el carrer del Cine ple com un ou. Era increïble! Allí enmig del carrer, entre tantíssim públic, et promet que em sentia més important i més admirat que qualsevol jugador de l’Hèrcules al Rico Pérez, a pesar que en aquell temps l’Hèrcules estava en primera.

—I? —s’interessa el Palanqui.

—I hi ha una cosa que fa temps que em roda pel cap. I és que ara ja ningú no juga a pilota a llargues al carrer: ni al carrer de la Filharmònica [que és com es diu ara el carrer del Cine], ni a cap altre carrer del poble. I que si mai excepcionalment algú organitza una partida, no hi ha ningú que vaja a veure-la.

—I? —torna a preguntar l’alcalde.

—I la pregunta òbvia és: «Què se n’ha fet de tota aquella afició tan gran que hi havia per la pilota al carrer? Què se s’ha fet, de tota aquella gent que anava a veure les partides de pilota i ara ja no hi va?» Jo t’ho diré: me’ls trobe tots al cementeri, cada any, quan faig la visita per Tots Sants! Perquè què passava? Que quan jo jugava a pilota i venien mil persones al carrer del Cine a veure’ns jugar, rresulta que tot aquell públic era de persones majors, de més de seixanta o setanta anys: no hi havia xiquets, ni adolescents, ni joves. I quan aquella generació va anar morint-se amb el pas natural dels anys, ningú no en va prendre el relleu. I el món de la pilota al carrer es va acabar.

—Em dones la raó, per tant, que és important i urgent pensar alguna cosa per a promoure la festa i el plaer de la literatura també entre joves, no? —sospesa l’alcalde, sorprés i desconcertat pel fet que, per una volta, tots dos coincidíem a argumentar en una mateixa direcció.

—Completament! Però no t’acostumes, eh? —bromege.

El dilema estava servit, per tant. Escrivia aquesta setmana sobre el canvi de paradigma que apuntava l’amic Jordi Sebastià a propòsit de la novel·la Solsmarina, de Xavier Mínguez, i sobre els canvis revolucionaris que el nou món digitalitzat comporta en relació amb les formes de comunicar-nos i de relacionar-nos? O escrivia, millor, sobre la crisi de la indústria del llibre —i de la cultura humanística, en general!— entre els joves del nostre present turbulent?

Indecís de mena com soc —ja ho veuen—, no m’he acabat de decantar per una opció o l’altra. I, posat a dubtar, fins i tot, he arribat a recelar si potser un tema i l’altre (el canvi de paradigma, per un costat; i la metamorfosi de la cultura humanística, sobretot entre la població més jove, per l’altre) no són, en últim terme, un mateix, únic i indestriable tema. «El tema del tema», que en diria Quim Monzó. Un tema que, talment com el meu vell cotxe, potser requeriria una mica més de «presència i decòrum» —una mica més de netedat— entre la intel·lectualitat contemporània (si és que açò últim existeix).