X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 11 de diciembre y se habla de actiu ciudad de la luz Ikea benidorm maría jesús pinto

S'APROPA EL DESERT / OPINIÓN

Entre dos focs

12/10/2017 - 

Hi ha una dita popular que, tot i la vacil·lació en el verb, "nedar entre dues aigües" o "navegar entre dues aigües", ve a dir el mateix que el clàssic de Sèneca "duabus sellis sedere", literalment "seure entre dues cadires", o siga, ocupar una posició ambígua, que no acaba de quedar clara o, més comunment, no acabar d’optar mai entre lluç o vedella, entre peix o carn.

Ja ho deia Fuster, "res de complexos […] Un poble subaltern no és un poble inferior ni un poble liquidat: és, exactament, un poble que s’ha quedat en les seves dimensions precises de poble, i de poble a la mida de l’home […]. Viure cultivant el propi hortet, que deia el clàssic. Què és això una idea mediocre? Probablement sí. Però si la vida no és mediocritat, no sé què és".

L’enginy fusterià de vegades ens deixa amb la sensació de què en voltes d’optar per la idea precisa i aclaridora, ens pren el pèl, tot convençut que el nostre humor, l’humor valencià, gaudeis més del traç gruix i barroer que no de la subtilitat i la lectura entre línies. Una de les característiques que ens poden definir com a poble, una d’aquelles coses que en els temps moderns esdevenen eslògan turístic és que, gràcies a la nostra orografia llargaruda i abonyegada, i la nostra situació geogràfica, "som de mar i muntanya", una evidència com una altra qualsevol, ja que tot aquell que ens divise en una esfera terràquia, d’aquelles que eren un exemple de treball artesà, o tire de les noves aplicacions de geolocalització per internet, comprovarà que, efectivament, ens trobem entre la mar i la muntanya… el que no vol dir que al llarg dels segles haguem triat per una ni per una altra. No se’ns coneix com a un poble mariner, tot i que bona part de les nostres localitats costeres es dediquen a la pesca, ni tampoc com un poble aferrat a la terra, de fet som com una mena de poble nòmada sedentari, que no és res, però ho vol ser tot.

En una sola setmana hem vist com els veïns del nord i del sud mostraven les seues cares més identitàries, es reivindicaven d’una manera o una altra, deixant clar que "volien ser", poc importa ara què és el que volien ser ni uns ni altres, ni catalans ni murcians, amb qui, ho vulguem o no, ens agrade o no, ens lliguen diferents graus de parentesc. I entre els elements aristotèlics no ha estat ni l’aigua ni la terra ni l’aire els què els han fet "ser", sinò el foc, el foc real, cremant, que redueix a cendra la fusta, recargola els metalls com si foren plastilina, redueix els plàstics a un estat primigeni de líquida matèria. I el foc de la psique, el foc que fa bullir la sang com a reacció davant de la violència, de l’agressió, de les bastonades, les bales de goma, les màsqueres dels guardians de la llei. Recordem, una vegada més, que fins no fa molt, legal era la discriminació per raça, legal era la discriminació per sexe, legal era l’opressió dels treballadors, d’igual manera que il·legal era el matrimoni entre persones del mateix sexe o il·legal era la reunió d’una colla d’amics als carrers… públics.

Catalunya ha cremat i Múrcia ha cremat, ambdós pobles s’han encés, entre les seues pròpies contradiccions, davant diferents tipus d’agressions que han refermat la seua identitat i la seua idea del que és just. I tots dos esclats han coincidit amb el moment en què els valencians, amb les brases fumejant, havíem de celebrar el nostre dia de la "identitat valenciana". I ho hem fet amb la més gran de les "equidistàncies" –mot de moda entre nosaltres els escrivents-aconseguint que no faça falta que ningú vinga a atonyinar-nos, que ja tenim els atonyinadors a casa. Una vegada més, hem refermat la nostra identitat, ni carn ni peix, ni mar ni muntanya, ni el foc dels catalans, ni el foc dels murcians. I mira que raons no ens falten per cremar.

Noticias relacionadas

next