Falles folles fetes foc patrimonial

Amb el suggerent nom de Falla King-Kong, entre els anys 1978 I 1980, es va plantar a la cruïlla entre el carrer de la Reina Na Germana i l’Avinguda Jacinto Benavente de l’Eixample de la ciutat de València, un monument efímer acompanyat del seu paquet complet de transgressió: llibret amb textos en valencià proto-normatiu, iconografia moderna amb referències al món del còmic i l’underground, crítica social, desinhibició de rols sexuals. L’experiment va durar tres convocatòries festives, fins que la pressió de la Junta Central Fallera d’aleshores i el cansament d’alguns veïns, no tan agosarats, li van fer l’icònic afegitó de Salamanca (ací només la referència toponímica d’un carrer més de la cruïlla) i van reconduir la comissió fallera cap a camins més còmodament transitables.

Aquella falla va estar presidida, ni més ni menys, que per Julio Tormo, qui més tard es va convertir en referent d’una certa manera de presentar les festes populars en televisió. Però el que m’interessa hui és la presència en el llibret i en el disseny dels monuments de referents del que va ser la Nova Escola Valenciana de còmic, la Línia Clara valenciana: Manel Gimeno, Sento Llobell i Micharmut.
Quique Bosch Micharmut va faltar el dia 27 de novembre d’enguany, fa només uns dies. Seues són les imatges més impactants, les línies clares més laberíntiques i els angles impossibles. Absolutament inclassificable i avantguardista, les seues obres primerenques, com Raya (1981), Futurama (1981) o Dogon (1983), són peces inabastables de la història del còmic mundial. Però res no va aturar el seu doll de rauxa creativa, la seua imaginació i el seu traç ferm. Entre 2008 i 2012 va anar alimentant el blog Sólo para moscas, que les Edicions de Ponent de Paco Camarasa van recopilar en un volum el 2012.

El perfum de la naftalina ja mai no va ser el mateix en la València fallera. Una aroma incandescent havia pres, i no era el resclosit que maldava l’Assaig d'aproximació a Falles folles fetes foc (1974), del camaleònic Amadeu Fabregat. La modernitat assetjava unes festes marcades a foc pel franquisme.
36 anys més tard, la festa de les Falles de Sant Josep de València ha estat declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, unint-se a les Festes de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí (2011) i la seua Muixeranga, al Tribunal de les Aigües (2009) i al Misteri d’Elx (2001), Obra Mestra del Patrimoni Oral i pioner en aquestes declaracions. Una llarga malaltia ens ha deixat sense poder veure la interpretació que d’este esdeveniment faria el geni de Micharmut. Potser estaria bé que, en la seua memòria, altres membres destacats d’aquell ventall que feia omplir d’orgull, com cap altra vegada en la història contemporània, sentir i llegir l’adjectivació “valencià”, el seu amic Sento Llobell, Daniel Torres, Gimeno, Calatayud, Miquel Beltrán, Mariscal, tornaren a reinterpretar el món dels monuments i els llibrets fallers.

També estaria bé, en altre sentit, que algú intentara fer un relat, mitjanament acceptable, de per què no s’ha pogut fer una candidatura conjunta Falles de Sant Josep de València / Fogueres de Sant Joan d’Alacant. Un relat de línia clara, encara que fóra recargolat i laberíntic, com els dibuixos de Micharmut.
 L’enhorabona als amics valencians i a tots els qui s’han treballat de valent esta inscripció en el llistat de Patrimonis. Benvinguts al cabasset.

https://soloparamoscas.wordpress.com/