La bufa de la gamba 

«Vergonya, cavallers, vergonya!» Aquest era el famós crit de guerra que el rei Jaume I proferia a l’hora d’entrar en batalla. I ja se sap: després d’un disc del grup Al Tall, amb aquest títol, la fórmula s’ha popularitzat en mil i un discursos de denúncia i crítica social. Doncs bé: crec que és d’aplicació, precisament, en la lamentable situació que, en matèria de política científica, s’està produint ara mateix amb un col·lectiu especialment sensible en l’àmbit de la investigació. Em referisc als investigadors dels coneguts contractes FPU (Formació del Professorat Universitari), convocats pel Ministeri de Ciència, Innovació i Universitat, que —és fàcil de dir— porten mesos treballant en els corresponents grups d’investigació... sense cobrar! El cas és un cas com un cabàs. I mereix un mínim d’atenció, recriminació i solidaritat en l’esfera pública.

El ho conte, tan resumidament com podré: el Ministeri va convocar a finals de l’any 2017 una convocatòria de contractes FPU. Els investigadors que s’hi van presentar, com és habitual en aquests casos, es van haver de sotmetre a un procés de selecció dur, llarg i exigent, amb diferents fases eliminatòries. Per fi, a l’agost de 2018 es produeix una primera resolució; i els últims investigadors beneficiaris dels contractes convocats, després de la gestió de les renúncies i les llistes de reserves, completen formalment el tràmit d’acceptació de l’oferta de contractació a finals de novembre de 2018. És a partir d’ací on vénen les de calor: tot sembla apuntar que, per imprevisió o per negligència administrativa, al seu moment no es va arribar a publicar la «resolució complementària definitiva» d’aquesta convocatòria de 2017, per la qual cosa els últims contractes compromesos en aquesta convocatòria (80, contretament) no es van arribar a executar efectivament dins de l’any fiscal 2018: la partida pressupostària prevista per a aquests contractes, per tant, no s’hi va poder executar abans del tancament de l’exercici pressupostari. Resultat? Aquest col·lectiu d’investigadors va haver de completar l’any 2018 sense contracte —i, per tant, sense cobrar ni mig cèntim!—, a l’espera que, amb la renovació de pressupostos, en el nou any fiscal 2019 se’n poguera regularitzar la situació de seguida...

De seguida, has dit? Aquesta és el beneït dia, 11 de maig de 2019, que el Ministeri encara no s’ha dignat a publicar la resolució definitiva, i continua sense activar els contractes en qüestió! I, això, perquè ens entenguem, vol dir que els beneficiaris d’aquests contractes (becaris d’investigació, segons l’argot tradicional, perquè ens entenguem), estan treballant ara mateix en els seus projectes d’innovació i transferència del coneixement sense poder cobrar la seua nòmina. Ni mileuristes ni guitzes. Zero euros al mes: aquest ha estat, durant els últims sis mesos, el salari obtingut per alguns dels nostres investigadors més brillants —joves investigadors d’excel·lència, científics intrèpids capaços de guanyar un contracte FPU— en el nostre sistema universitari. I no solament això: tenint en compte que el contracte d’investigació va vinculat a la realització d’una tesi doctoral, i que el període per a la realització de la tesi té establert un termini d’execució perfectament delimitat (tres anys des del moment d’admissió al programa de doctorat quan es tracta de dedicació a temps complet), resulta obvi que els resultarà materialment impossible, a aquests investigadors, recuperar més endavant els diners de les nòmines encara no satisfetes pel Ministeri.

«Vergonya, cavallers, vergonya!» Una vergonya impresentable. I reiterada, de més a més. Perquè aquesta inadvertida i perversa estafa que es produeix com a conseqüència de la inacció i la incompetència administrativa (comptat i debatut, són recursos públics pressupostats per a la finalitat de pagar nòmines d’investigadors, i que per no ser executats es perden irremissiblement), sembla que té antecedents igualment escandalosos: els reserves de la convocatòria de 2016 es van resoldre al juliol de 2018; i els reserves dels FPU de 2015, al maig de 2017. «Exigim terminis fixos en les convocatòries, perquè d’això depén el nostre treball. És injust que les nostres carreres investigadores es puguen estancar per culpa d’una disfunció en la gestió dels pressupostos públics», demanen els portaveus dels afectats. «Així estem: treballant gratis. I molts, sense segur: a pesar que en alguns casos estem parlant de laboratoris químics o de personal radiològic.»

Periòdicament aquests damnificats escriuen correus electrònics a les adreces oficials del Ministeri, reclamant informació i reiterant la demanda de regularització dels contractes. El 3 d’abril, per fi, van obtenir una resposta. Me l’han mostrada. I la transcric, literalment: «Se prevé publicar la resolución complementaria a lo largo del mes de abril.» Però la bona qüestió és que abril ja ha passat, i els investigadors continuen com el Tio Fava, «igual estic que estava». Una de les investigadores afectades, M. B., no s’està d’insinuar: «Jo no vull dir res, ni ser malpensada, però és una coincidència curiosa que ens contesten que ho estan arreglant i que se solucionarà al llarg del mes d’abril, precisament quan hi havia les eleccions, el passat 28 d’abril.» I A. N. hi afig: «Mira, mira, mira! Mira quin altre correu de resposta ens han enviat, ara que han passat les eleccions, amb data del 3 de maig.» Em mostren una captura de pantalla en el mòbil. Hi puc llegir un missatge enviat des de «BECAS Y AYUDAS FPU. Ministerio de Ciencia Innovación y Universidades. S. G. de Formación del Profesorado Universitario, Programación y Atención al Estudiante c/ Torrelaguna, 58 4a planta»: «Les hemos informado que se preveía poder publicar a finales de abril, no ha sido posible por causas que no nos han comunicado. No dispongo de nueva información». Però encara hi ha més: «Aquest altre és d’ahir divendres, 10 de maig. Com ho veus?», pregunta A. N. El nou correu de resposta, del Ministeri, diu —ho puc ben jurar—: «No se pudo publicar en abril por motivos que no conocemos. No hay una nueva fecha estimada para la publicación.»

«La mare que va! Em punxen i no em trauen sang!», pense. Hi ha qui troba que el món s’acaba perquè tal persona fa broma amb un drap de colors en un programa de televisió; també hi ha qui plora compungit perquè el seu equip de futbol ha quedat inesperadament eliminat de tal o tal altra competició; igualment, hi ha qui s’encén com un misto, s’arrapa i s’esgarra la roba perquè aquest cantant o aquell titellaire ha fet servir en una referència provocadora o de mal gust en tal cançó o tal altra. A mi, en canvi —reconec que igual és que sóc una mica raret—, em sembla que l’escàndol més trist, indignant i lamentable és que una administració pública vacil·le, maltracte, castigue, menystinga i negligisca els principals herois de qualsevol civilització desenvolupada, que són els investigadors: els científics que fan avançar el coneixement, el saber; el domini del món i de la tecnologia.  

Vull, per això, donar-los veu en aquest Café del temps, a aquests investigadors afectats. I transcriure, simplement, algunes de les seues consideracions, que —sí o sí— haurien de sensibilitzar per força tota l’opinió pública: més encara sabent que són l’elit de l’elit dels joves investigadors del país; els més prestigiosos i competitius; els d’un major prestigi internacional. «Trobar-nos en esta precarietat és molt descoratjador.» «M’he deixat la pell per aconseguir cobrar un salari de 900 €/mes, i damunt no me’l paguen els cinc o sis primers mesos.» «Fan ganes d’abandonar la investigació; o d’anar-te’n fora, a l’estranger.» «La nostra situació, a més, afecta l’òptim funcionament dels grups d’investigació en què treballem.» «Tota la vida estudiant, i fent màsters, i això, i quan per fi passes totes les fases de selecció del FPU, ja no és que estigues en precari: és has de treballar sense cobrar!» «És un desficaci: el Ministeri, tan estricte en els processos de selecció i en les exigències als investigadors, no es dota ell mateix d’uns terminis fixos i rigorosos per a regularitzar els contractes FPU.» «La inanició administrativa i la viscositat burocràtica, unides a l’acumulació de convocatòries retardades, fan que el sistema es col·lapse.» «Una vergonya, un pur desastre.» «El problema és gravíssim, i el nostre cas és la punta de l’iceberg.»

En fi... Això passa: que després tenim el pati com el tenim. Aquesta mateixa setmana, en les dades sobre ocupació que el Ministeri de Treball donava a conéixer dilluns, els 85.493 nous contractes registrats en el sector de l’hostaleria contrastaven —a ulls vista!— amb els només 1.710 nous contractes del sector científic. Són dades inequívocament reveladores respecte del model econòmic que tenim. «Un país de cambrers», titulaven no pocs mitjans de comunicació. No ho sé... Què volen que els diga? Fa temps que volia fer un article titulat «La bufa de la gamba». Em sembla que és una locució ben curiosa i expressiva que els valencians hem sabut encunyar per a donar a entendre això que recull el diccionari: «No haver-hi, en alguna cosa, en alguna situació, serietat ni orde, ser un desgavell. Si no posem una miqueta d’orde, açò serà la bufa la gamba.»

«Vergonya, cavallers, vergonya!», n’hauria pogut ser el títol. Però... Xe! Miren per on, avui que toca denunciar que una administració que no protegeix exquisidament els seus investigadors d’excel·lència no pot ser considerada una administració digna, i vistes les respostes —i les inoperàncies— del Ministeri de Ciència en relació amb els 80 FPU damnificats que continuen treballant en les respectives universitats sense contracte ni jornal, trobe que ha de ser el dia. Sí... Decidit!