X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

s'apropa el desert / OPINIÓN

Només sé que no sé res

12/01/2017 - 

En unes declaracions a aquest mateix diari, el conseller d’Economia Sostenible, el nacionalista Rafael Climent, va respondre amb un “no tenim una opinió sobre la zona franca d’Alacant, perquè en tenim molts dubtes”. Aquesta és una afirmació que sembla d’una esgarrifosa honestedat, en boca d’un polític, filla, potser, de la formació de Climent com a professor de llengües clàssiques, i encomanat de l’esperit socràtic del “només sé que no sé res”. Però no estaria de més no oblidar que la màxima filosòfica no prové del del desconeixement, sinò de l’excés d’informació. Com més coses se’n saben, més conscient s’és de la mida de l’incognoscible. No és el cas, aquí. L’argument per a no opinar, ja que d’opinió és del que s’estava parlant, era la manca d’informació suficient.

És perillós quan a un govern li lleven la iniciativa en projectes que poden ser venuts fàcilment com “la solució última” a molts dels mals de la crisi econòmica d’un sector. I un dels majors obstacles de la Conselleria liderada per Climent –i, per extensió, de tot el Govern valencià- és que, en termes lakoffians, encara no han estat capaços de fer entrar a grans sectors de la població en el seu marc de referència, mentre que els marcs dels “altres” van guanyant terreny en l’imaginari col·lectiu.

De perdre el marc a caure totalment en el marc dels altres hi ha un camí tan mal senyalitzat com alguns camins rurals que t’envien a un atzucac només amb un colpet de volant. Els mals de la modernitat sempre han estat els mals dels altres.

Aquesta setmana ens ha deixat Zigmunt Bauman, pensador polonés d’origen jueu, encarnació, com cap altre, de la investigació sociològica sobre els temps moderns i figura transnacional, sobretot des del seu desembarcament en el transatlàntic investigador i educatiu de les institucions d’ensenyament superior britàniques, el gran Research Councils UK, en el seu cas en la Universitat de Leeds. La seua metàfora més coneguda ens arriba des de la física de fluids i ens parla d’un món líquid, d’una modernitat líquida, inaferrable, efímera, que se’ns escola entre els dits. Enmig d’aquest panorama ens alerta contra la tendència a la indiferència, i construeix un concepte per aplicar aquesta a l’acció dels governants, d’aquells que han de tindre responsabilitat, l’adiaforització.

Compte, cada vegada més tenim com a resposta davant dels greuges dels administrats “això no és cosa del meu departament”, “no, no és el meu negociat”, “no en tenim competències”, “això ho va fer un altre, és l’herència rebuda, i jo no en puc fer res, només executar, perquè la llei mana”.

D’això és del que ens avisava Bauman, de la distància entre els actes dels que tenen responsabilitat i el seu sentit de la responsabilitat, la neutralitat indolora. “Fer que l’acte i el propòsit d’aquest acte es tornen moralment neutres o irrellevants”. Fa massa temps que hi ha governants i adminitracions que actuen des de la neutralitat indolora, amb una llunyania punyent entre els seus actes i el que aquests actes acaben comportant per als ciutadans convertits en individus, en històries, en narracions personals. En els seus desnonaments, en els seus sous de misèria, en interpretacions arbitràries de la normativa en algunes seleccions de personal, en la manca de treball estable, en l’arbitrarietat de la justícia…

Però segur que el conseller Climent sap perfectament quina és l’etimologia d’ adiaforització, el neologisme creat per Zigmunt Bauman, a qui ret homenatge amb aquestes paraules.

Noticias relacionadas

next